Què en penseu de l’escola a casa?
L’escolarització a casa pretén educar als infants dins de l’àmbit familiar o en cercles una mica més amplis, com serien els veïnals, però fora de les institucions públiques o privades. S’ha de seguir un pla d’estudis i passar els exàmens corresponents. És una pràctica establerta en diversos països com Canadà, Regne Unit i els Estats Units però a Espanya, tot i que la Generalitat va intentar la seva legalització, el Tribunal Constitucional no la va acabar acceptant.
Hi ha molts pares que per diverses raons la demanen, malgrat que també rep diverses crítiques. Els resultats d’aquesta pràctica en altres països són força bons, però què pot passar amb aquells col·lectius que no els hi agrada relacionar-se i fins i tot integrar-se amb els mínims establerts per la societat? A hores d’ara l’escola obligatòria els hi permet una tímida integració.
Hi ha pares que ens demanen un debat obert perquè aquesta realitat es faci amb les condicions adequades, comptant amb el suport d’associacions, museus, poliesportius i altres institucions que posin a disposició dels escolaritzats a casa llurs instal·lacions, tal com és habitual en altres països.
Esperem amb candeletes les vostres opinions!
Sectorial d'Educació del Procés Constituent 
Opino que l’escolarització a casa ha de ser una opció més. No pot ser que la integració de certs col.lectius minoritaris (entenc que podeu estar referint-vos a famílies de certes religions o procedències) tinguin un pes tan important com per a no permetre aquest tipus de formació. Cal pensar que els pares i mares que optarien a aquest tipus d’escolarització són persones molt concienciades i compromeses amb l’educació dels fills, ja sigui perque els fills tenen unes necessitats especials que una escolarització administrativa no proporciona o bé perque els seus fills demostren unes facultats o interessos per certs aspectes que una escola convencional no els hi podria proporcionar (nens amb certes limitacions, com autisme, asperger, TDAH, o CI superior a la mitja, per exemple). Sempre que es parla d’aquest tema es parla de la sociabilització, però ningú sap de que parla. Els nens educats a casa, en altres països, es relacionen perfectament amb d’altres nens a activitats “extraescolars” o tallers, a l’hora que existeix una xarxa de famílies “homeschoolers” amb els qui s’organitzen activitats molt sovint: sortides a la natura, als museus, etc. Per a l’educació a casa, qualsevol tema és material d’estudi: des de les matemàtiques identificades a qualsevol racó de casa (fer sèries de juguines per colors, jocs didàctics, etc) a observar el trànsit per a classificar els vehicles. Es pot fer tot el que a una aula convencional es pot fer i moltes més coses! Crec que cal considerar aquest tipus d’ensenyament, molt més ad-hoc a cada infant, i potser caldria pensar, per als qui més tenen dubtes, en algún tipus de suport i seguient a l’hora per l’administració pública, com ara entrega d’informes de seguiment o algún tipus d’avaluació anual, o un exàmen oficial al final de certs trams educatius. L’educació és un dret, no una obligació, i crec que els pares hi tenim molt a dir, abans de portar els nostres fills al centre que “ens ha tocat” o tenir les mans lligades quan detectem un problema i al centre on asisteix el nostre fill no tenen els recursos suficients per a atendre les necessitats de cada infant.
M’han passat aquest llibre i he pensat que estaria bé enllaçar-lo a aquest apartat del web:
http://www.novullanaralescola.com/