Com la voluntat és que tots i totes construïm una nova educació us anirem aportant reflexions de tercers en forma d’articles i vídeos sobre criteris i mètodes educatius a través d’aquest bloc i les xarxes socials. Fem la crida a què n’aporteu també vosaltres.
És important estar ben informats per poder triar bé!
Gaudim amb serenor del procés de canvi. Tu quina escola dissenyaries?
En Ken Robinson ens diu que l’educació actual és filla de la il·lustració i la revolució industrial, que separa a la població en els que tenen capacitat acadèmica i els que no. La capacitat acadèmica és tenir un raonament deductiu i un coneixement de la cultura clàssica.
Ens defensa la no estandardització (no agrupar per edats) i ha investigat sobre el pensament divergent, necessari per a la creativitat, arribant a la conclusió que l’actual sistema educatiu el disminueix cada cop més. Proposa que es tingui en compte les capacitats de l’alumnat i el treball en grup, ja que aquest fa augmentar el creixement.
Si ja ho tenim gairebé…El millor de la Waldorf, de la línea Rosa Sensat i la Montesori, per suposat pública 100% molt més experimental pel que fa a les ciencies i també introduir tècniques de relaxació, visualització, expressió corporal i dansa, així com la utilització de la inteligencia emocional per la resolució de conflictes.
El model hauria de ser una escola on se busqués l’excel·lència per a tothom. Per tant, penso que hauria de ser una escola pública i qui tingui diners per pagar-se una privada, endavant. El que penso que no pot ser és aquest model binari que usem ara: una pública i una privada però finançada amb fons públics.
A més, i sobre el funcionament, me sembla imprescindible baixar les ratios com mesura més urgent, no més de 20 alumnes per aula. Implicar als pares i mares, a les ampes, amb la gestió de l’escola i millorar molt urgentment la formació inicial del professorat i la formació contínua.
Jo he fet molts cursets d’Office pagats pel sistema per aconseguir punts per les opos, quan abans de fer-los havia estat professora d’Office i per tant ja coneixia perfectament tot el que em podessin ensenyar. I d’exemples semblants al meu n’hi ha un munt: -Faig aquest curset que no em servirà per a res, però com és fàcil i em donen punts…
Avui en dia les classes als instituts han esdevingut un repte per al professorat pel que fa al control de l’aula. Ni un sol curset m’he trobat on t’expliquin l’essencial per assolir-lo. No és fins que tens una mica d’experiència que pots veure la llum.
A més, molta pèrdua de temps veig jo en formació i no formació referent a competències bàsiques, programacions, objectius, PIs i altres mandangues; tot consisteix en explicar xorrades o trivialitats del dret i del revés, quan en realitat l’únic que has de saber són quatre coses pel que fa al control de l’aula, la motivació i la consecució de la comprensió de la matèria.
Una escola, on el nen, no estigui tan dirigit, i on pugui créixer sense tanta pressió social. Una escola on es fomenti la creativitat, la autoregulació, la sociabilització, i la empatia. M’agrada molt, el referent, Summerhill. A Catalunya, tenim dos boniques escoles que també podem agafar de referent: L’Albada Viva i el Roure. Tan de bó, algún dia, poguem gaudir d’aquest tipus d’escola.
S’hauria de finançar amb fons públics, i les famílies haurien de tenir gran implicació, i ajuda a la gestió de l’escola.
Segur que ajudaríem a tenir nens, i mestres, més feliços.
En primer lloc, és evident que l’ensenyament, des del punt de vista polític, no interessa. Però, abans de deixar-nos abatre pel desànim o la ràbia, proposo unes reflexions al respecte. En traurem algun profit queixant-nos i “pidolant”? Enfadant-nos i continuant amb l’exigència?
Què valoren els polítics de la nostra feina? L ‘economia. En el sentit més primari del concepte: amb els mínims recursos, econòmics i humans, s ‘han d ‘obtenir resultats. La qualitat, des del seu criteri, no és rendible ni interessa. Tampoc interessen els alumnes, ni els professors/es, per tant.
Això genera problemes i malestar. L’entorn mostra agressivitat, incomprensió. Però, per trobar solucions i redreçar el camí hem d ‘anar a les arrels, com més profundes, millor. Des de la violència només es generarà violència. Potser si ens allunyem de l’”arbre”, podrem veure el bosc.
En segon lloc, doncs, ens hem preguntat quins valors educatius van rebre? Quins valors van aprendre a les seves famílies i escoles? Què se’ls demanava?
També se’ls exigia resultats. Igual que se’ns demana des de l’Administració, i alhora igual com fem amb els alumnes ara a les escoles actuals. Les expectatives no han canviat. Repetim estructures de pensament.
Paral•lelament i curiosa, les demandes que fem, com a col•lectiu de professionals de l’educació, a l’Administració tenen a veure amb necessitats de l’essència humana. Desitgem que es vegi l’ensenyament com un ens Viu i no com a simple estadística en termes d’economia o d’ administració de recursos. Els nostres polítics han crescut en un sistema que no contemplava aquesta visió holística de la ment i de les persones. Així fan la seva feina, perjudicant amb la seva mirada a la resta de la societat.
En tercer lloc, per tant, proposo que modifiquem els valors que mouen la nostra feina. Almenys l’actitud és activa i creativa. Quedar-se en la queixa, el victimisme i la ràbia no ens porta a cap situació positiva.
Nosaltres, com a professionals de l’educació, potser tampoc donem suficient espai a aquests valors. Estem perpetuant el sistema de la quantificació de la informació, més que la qualitat en un sentit més humà i vital del terme. Sembla ser que Aristòtil ja deia “educar la ment sense educar el cor no és educació, en absolut.”. La informació no farà millor les persones, no les dotarà de qualitats ètiques.
El nostre sistema pedagògic també comptabilitza i valora els resultats acadèmics: avaluem per posar notes. Es a dir, resultats. Aquests tenen a veure amb la quantitat d’informació que hem aconseguit transmetre als alumnes. I aquí no hi ha Vida.
En la nostra mirada pedagògica impera el sistema basat en la repetició i la competició. Si des del nostre lloc, conreem altres llavors, amb el temps, haurem potenciat el naixement d’altres fruits. I, el cert és que les transformacions sempre vénen des de baix, des de les llavors. Si deixem de veure els nostres alumnes i a nosaltres mateixos com a sers passius, sense Vida, sense una visió més humana, amb el temps aquests valors es desenvoluparan amb major força. I això farà néixer una societat de major qualitat.
Cal obrir la ment i desenvolupar les nostres intel•ligències, TOTES! i fer-ne partícips als nostres alumnes.
Si ens fem càrrec d’aquesta crisi tenint en compte aquest punt de vista, oferirem als escolars uns altres valors. A través de la nostra mirada pedagògica, podem col•laborar en el desenvolupament de la cooperació i la responsabilitat. Podem col•laborar en una societat basada en la solidaritat i el diàleg, deixant de banda l’autoritarisme que no té en comte la diversitat ni la diferència exercint el poder sense escolta ni sensibilitat. Podem crear un sistema on no es classifiqui a les persones, on no hi hagi enfrontament de contraris, ni intolerància.
Fent-ho donen oportunitat a que les coses puguin canviar. Fins i tot el món en què vivim ho està demanant
Les persones som qui fem l’autèntica Educació, no l’Administració. I caldria tenir present aquesta mirada d’una educació Viva i Humana que per fer-la no calen recursos econòmics.
Les crisis humanes, com la que estem vivint, només tenen una raó de ser: transformació cap un nou paradigma, amb un nou sistema de valors. Es una oportunitat que potser val la pena plantejar-se. L’educació és cosa de tots.
El documental “La educación prohibida”, pot il•lustrar millor algunes d’aquestes idees exposades.
i què això vulgui dir que es sustenta amb fons públics i què és una qüestió de tots, central i prioritària i que tots, que sóm l’estat hem de vetllar per ella. Una qüestió pública que estigui en el centre de l’interès i per tant condicioni les decisions que es prenen en altres àmbits.
Ara passa al revès. L’educació es subedita al manteniment del sistema econòmic i es retallen escoles per salvar bancs, quan hauriem de tancar bancs per salvar i millorar les escoles.
Les escoles s’adapten a les necessitats de les empreses que fan anar a treballar als pares massa d’hora i hem d’obrir aules d’acollida matinal. És un exemnple de com l’escola s’adapta a les necessitats de l’empresa i ha de ser al contrari.
Un dret civil primordial de tothom derivat de la vida en comú que hem de garantir
que pública vulgui dir tot això, i no només que està finançada per l’estat.
una educació LAICA
i que això vulgui dir que no educa en cap fe, dogma ni doctrina
una educació LLIURE
i que això vulgui dir que no la controla ningú, ni l’empresa, ni l’estat, ni el mercat. Vull una escola que no es planteji des de la obediència i l’autoritat si no des del creixement lliure.
una educació DESCENTRALITZADA
i que això vulgui dir que cada escola de manera autònoma pugui prendre les seves decisions en tots els àmbits i implementar els métodes educatius, els mitjans, els currículums que decideixi. (evidentment complint amb el dret a l’educació, respectant el dret internacional, les cartes de drets humans i dels nens etc.)
una educació INDEPENDENT
independent del poder com ho ha de ser la justicia. D’una banda per que no depengui de la ideologia si no del coneixement. Que les decisions es prengui per la natura de la ciència educativa i no per la natura de la negociació política. Independent per tal de que no sigui una moneda de canvi entre les forces polítiques i no es puguin fer servir les lleis d’educació ni de manera electoral, ni estratègica, ni com a arma ideològica.
una educació DEMOCRÀTICA
i que això vulgui dir que totes les persones de l’escola participin de totes les decisions. Des del més gran fins el més petit.
Per contractar professors, per decidir asignatures i continguts, per confeccionar el menú del menjador, per comprar els mobles.
L’educació democràtica és un moviment amb molta força des de fa uns 40 anys arreu del món encara que a Catalunya i Espanya sigui poco conegut. Amb aizò vull dir que no és una utopia i que no només hi ha gent que l’està posant en pràctica si no generacions senceres que han estat escolaritzats d’aquesta manera.
una escola NO OBLIGATÒRIA
que permeti a aquelles persones que ho decideixin educar els seus fills a casa
una escola OBERTA
que permeti implicar-se de manera activa no només als pares i les families dels nens si no també a tota la comunitat propera de l’entorn ja sigui barri, poble, comarca, ciutat.
una educació D’AVANTGUARDA I EN RECERCA CONTINUA
que implementi els descobriments de la ciència en tots els seus àmbits.
És fàcil pensar en tecnologia quan pensem en ciència però no oblidar les premises més bàsiques que sovint deixem de banda.
Si la neurologia ens diu que la ment d’una persona adulta pot estar concentrada entre vint i quaranta minuts i després perd el focus i li cal distreure’s per tornar a enfocar, perquè fem classes d’una hora? Quines implicacions te això en nens amb temps més curts de concentració? Perquè castiguem els nens que deixen de prestar atenció? Potser simplement ho necessiten per seguir atenent.
Igualment amb les cadires. Si la ciència médica ens diu que estan asseguts massa estona farem malbé la nostra columna. Per que els nens passen la major part del temps asseguts?
Simples exemple de com no apliquem els coneixements científics.
una educació HOLÍSTICA
que comprengui tots els àmbits de desenvolupament de les virtuds humanes.
Segur que vull més coses que encara ni les se, ni les he somiat, ni estan inventades, però com que també vull UNA EDUCACIÓ QUE APRENGUI, ja les aprendrem quan les descobrim.
Eduard, hi ha idees que has comentat que m’agraden molt, però et volia preguntar per dos que no em queden clares.
La primera és sobre el tema currículum: No seria bo que la ciutadania podés triar uns mínims? De sobte se m’ocorren tres temàtiques importantíssimes: nutrició, primers auxilis i errors històrics. No he aprofundit en això, però segur que pensant arriben a definir coneixements essencials que podrien integrar uns nous currículums.
La segona és sobre l’escola no obligatòria. Sé que hi ha molts pares responsables que ho farien fantàsticament bé. Però què hi ha dels clans? Aquells col·lectius que no els hi agrada relacionar-se i fins i tot integrar-se amb els mínims establerts per la societat? L’escola obligatòria ara els hi permet una tímida integració…
M’agradaria conèixer la teva opinió més profunditzada sobre aquests dos aspectes.
Aquest tipus d’escola, francament, em sembla demagògica i l’única cosa que fa és vendre fum. Decidir el currículum? No, no i no. Tothom ha de saber uns mínims, tothom, i no pot ser deixar al lliure albir del director de torn, que de vegades pot ser molt bo però d’altres un tarat,què es farà a classe. Una escola no obligatòria? Estem igual, la societat és de tots i no dels que es volen quedar a casa, això és crear una elit de persones que no volen saber res de segons quin entorn social, no sia cas que el contaminen. Elegir els professors els centres? Però on anem a parar? A llepar culs sense parar, amb perdó. Aquest és el tipus d’educació que volem? Un en que s’ensenyin coses utòpiques que a la societat no hi són ni de lluny, fer la pilota als que manen, no fer cas als que podrien seguir un currículum tradicional i fer-ne només a aquells que són com ells volen que sigui?
Aquest tipus d’escola em provoca terror. Espero que mai surti a la llum. Com a mínim no amb els diners de tots.
L’ensenyament hauria de ser la base social , és a dir conciliar vida laboral i escolar ajudaria i molt a crear un nou model social.
L’escola ha de ser un reflex del carrer, amb portes obertes a tothom, amb oferta equitativa a qualsevol persona, oferint eines de creixement personal basades en el pensament positiu de que tots som capaços i tots valem. Parlem d’educar persones, parlem del present i del futur.
Convindria revisar i replantejar presupostos.
Mirar l’educació des dels interessos dels infants i joves , està mentalment obert a les seves propostes i cocrear amb ells deixant intervenir l’aprenentatge cooperatiu i d’associació. Tothom és útil, tots tenen alguna cosa a descobrir de si mateixos i l’escola és el centre de recursos per tal de poder-ho experimentar . L’escola com a taller de vida.
L’ensenyament-aprenentatge és un DRET i per tant hauria de ser assequible a tothom.
Les concertades van estar un encert en un moment polític i cultural de transició però ara haurien de ser públiques o privades però les mitges tintes no ajuden a ningú.
Hi ha un fons econòmic que no deixa avançar perquè passa per sobre del bé comú i de les realitats i utopies educatives.
Podria l’administració assumir les escoles concertades ? És clar que no. Actualment els docents de les concertades estan en desavantatge respecte de la pública fent la mateixa feina o més.Els concerts es pacten a corre cuita i sense concens total de sindicats i el docent és un treballador discriminat per l’administració.
Per què encara no existeix un col.legi de mestres, sent un col.lectiu tan ampli i necessari ? Com és que no tenim on col.legiar-nos i treballar plegats per un model educatiu en evolució constant?.
La vocació de docent és forta i gran però no es pot abusar de la bona voluntat i menys si és per petits grups. Hauríem de poder sumar, els peixos neden bancs per a assolir un objectiu comú, després neden lliures i quan cal es reagrupen.
Val la pena està dividits mestres públics i concertats? Ens ajuda a créixer i a avançar?
En valors educatius no estem tan lluny la pública i la concertada, parlem de valors universals com la solidaritat, igualtat, drets, etc valors que compartim en el treball diari encaminant cap a un model social.
Una escola que educa per la mediació i resolució de conflictes educa en positiu.
La llei ha d’estar feta per professionals no per polítics. Professionals que estan en contacte amb les aules i la realitat social.
Vull una escola catalana, en català i que fomenti altres llengües com a desenvolupament cognitiu i eina de comunicació d’interculturitat.
Estic d’acord amb una escola oberta però la no obligatorietat potser seria un pas cap a l’exclusió No tots els pares estan preparats per ser pares i només per aquests casos és bo que l’infant tingui una oportunitat de sociabilització, aprenentatge i creixement integral.
M’ha agradat la teva exposició, Montserrat. Preguntes si val la pena estar dividits mestres públics i privats? La meva resposta es que no. Avui, en aquest moment històric que ens ha tocat viure l’UNIÓ davant els que ens estant portant vers la precarietat, les retallades és bàsica. UNIÓ i ORGANITZACIÓ. Tot el que faci que ens dividim només va en contra de nosaltres mateixos. Jo dono les gràcies a l’educació, facilitats, motivació, preocupació….que vaig rebre a la escola privada-concertada a la que vaig anar. Tinc la seguretat que part del que jo sóc li dec a les educadores que vaig tenir. Els serveis públics han de ser diversos i plurals.
Aquest tipus d’escola ja m’agrada més, tot i que no veig clares dues coses:
– què passa amb la divisió infantil / primària / secundària / batxillerat / cicles…?
Per a mi, evidentment, no hauria de ser igual. S’hi haurien de posar diferències. Quan la persona canvia d’àmbit passa a un altre món i això s’hauria de reflectir;
– això de mirar l’atenció d’infants i joves està molt bé, però l’experiència ens diu que pot ser perillós, està molt bé fer-ho, i se’ls ha d’escoltar i entendre, però sovint alumnes i pares pensen que escoltar i entendre és fer el que ELLS creuen. Crec que amb això s’hauria d’anar amb compte.
Experiències per una nova educació
Sectorial d'Educació del Procés Constituent 
Com la voluntat és que tots i totes construïm una nova educació us anirem aportant reflexions de tercers en forma d’articles i vídeos sobre criteris i mètodes educatius a través d’aquest bloc i les xarxes socials. Fem la crida a què n’aporteu també vosaltres.
És important estar ben informats per poder triar bé!
Gaudim amb serenor del procés de canvi. Tu quina escola dissenyaries?
Aquest vídeo de Ken Robinson fa reflexionar sobre el model educatiu tot plantejant tenir més en compte les capacitats dels alumnes:
(està en anglès subtitulat al castellà; 11 minuts i 40 segons).
He trobat el vídeo doblat al castellà:
En Ken Robinson ens diu que l’educació actual és filla de la il·lustració i la revolució industrial, que separa a la població en els que tenen capacitat acadèmica i els que no. La capacitat acadèmica és tenir un raonament deductiu i un coneixement de la cultura clàssica.
Ens defensa la no estandardització (no agrupar per edats) i ha investigat sobre el pensament divergent, necessari per a la creativitat, arribant a la conclusió que l’actual sistema educatiu el disminueix cada cop més. Proposa que es tingui en compte les capacitats de l’alumnat i el treball en grup, ja que aquest fa augmentar el creixement.
Si ja ho tenim gairebé…El millor de la Waldorf, de la línea Rosa Sensat i la Montesori, per suposat pública 100% molt més experimental pel que fa a les ciencies i també introduir tècniques de relaxació, visualització, expressió corporal i dansa, així com la utilització de la inteligencia emocional per la resolució de conflictes.
Completament d’acord Marisa! M’alegro compartir-ho amb tu. Estic fent la formació Waldorf. Coneixes d’aprop?
Enllaço un blog en el què estic treballant fa 4-5 anys.
http://www.braingymblog.uninatur.com
Gràcies!
El model hauria de ser una escola on se busqués l’excel·lència per a tothom. Per tant, penso que hauria de ser una escola pública i qui tingui diners per pagar-se una privada, endavant. El que penso que no pot ser és aquest model binari que usem ara: una pública i una privada però finançada amb fons públics.
A més, i sobre el funcionament, me sembla imprescindible baixar les ratios com mesura més urgent, no més de 20 alumnes per aula. Implicar als pares i mares, a les ampes, amb la gestió de l’escola i millorar molt urgentment la formació inicial del professorat i la formació contínua.
Compte amb la formació contínua!
Jo he fet molts cursets d’Office pagats pel sistema per aconseguir punts per les opos, quan abans de fer-los havia estat professora d’Office i per tant ja coneixia perfectament tot el que em podessin ensenyar. I d’exemples semblants al meu n’hi ha un munt: -Faig aquest curset que no em servirà per a res, però com és fàcil i em donen punts…
Avui en dia les classes als instituts han esdevingut un repte per al professorat pel que fa al control de l’aula. Ni un sol curset m’he trobat on t’expliquin l’essencial per assolir-lo. No és fins que tens una mica d’experiència que pots veure la llum.
A més, molta pèrdua de temps veig jo en formació i no formació referent a competències bàsiques, programacions, objectius, PIs i altres mandangues; tot consisteix en explicar xorrades o trivialitats del dret i del revés, quan en realitat l’únic que has de saber són quatre coses pel que fa al control de l’aula, la motivació i la consecució de la comprensió de la matèria.
Aquí ho deixo….
Una escola, on el nen, no estigui tan dirigit, i on pugui créixer sense tanta pressió social. Una escola on es fomenti la creativitat, la autoregulació, la sociabilització, i la empatia. M’agrada molt, el referent, Summerhill. A Catalunya, tenim dos boniques escoles que també podem agafar de referent: L’Albada Viva i el Roure. Tan de bó, algún dia, poguem gaudir d’aquest tipus d’escola.
S’hauria de finançar amb fons públics, i les famílies haurien de tenir gran implicació, i ajuda a la gestió de l’escola.
Segur que ajudaríem a tenir nens, i mestres, més feliços.
Enllaço un blog en el què estic treballant fa 4-5 anys.De moment, és molt aplicable i dóna molt de si.
http://www.braingymblog.uninatur.com
Gràcies!
Molt bon material!
Gràcies a tu, Laia!
Què passa amb l’Ensenyament?
En primer lloc, és evident que l’ensenyament, des del punt de vista polític, no interessa. Però, abans de deixar-nos abatre pel desànim o la ràbia, proposo unes reflexions al respecte. En traurem algun profit queixant-nos i “pidolant”? Enfadant-nos i continuant amb l’exigència?
Què valoren els polítics de la nostra feina? L ‘economia. En el sentit més primari del concepte: amb els mínims recursos, econòmics i humans, s ‘han d ‘obtenir resultats. La qualitat, des del seu criteri, no és rendible ni interessa. Tampoc interessen els alumnes, ni els professors/es, per tant.
Això genera problemes i malestar. L’entorn mostra agressivitat, incomprensió. Però, per trobar solucions i redreçar el camí hem d ‘anar a les arrels, com més profundes, millor. Des de la violència només es generarà violència. Potser si ens allunyem de l’”arbre”, podrem veure el bosc.
En segon lloc, doncs, ens hem preguntat quins valors educatius van rebre? Quins valors van aprendre a les seves famílies i escoles? Què se’ls demanava?
També se’ls exigia resultats. Igual que se’ns demana des de l’Administració, i alhora igual com fem amb els alumnes ara a les escoles actuals. Les expectatives no han canviat. Repetim estructures de pensament.
Paral•lelament i curiosa, les demandes que fem, com a col•lectiu de professionals de l’educació, a l’Administració tenen a veure amb necessitats de l’essència humana. Desitgem que es vegi l’ensenyament com un ens Viu i no com a simple estadística en termes d’economia o d’ administració de recursos. Els nostres polítics han crescut en un sistema que no contemplava aquesta visió holística de la ment i de les persones. Així fan la seva feina, perjudicant amb la seva mirada a la resta de la societat.
En tercer lloc, per tant, proposo que modifiquem els valors que mouen la nostra feina. Almenys l’actitud és activa i creativa. Quedar-se en la queixa, el victimisme i la ràbia no ens porta a cap situació positiva.
Nosaltres, com a professionals de l’educació, potser tampoc donem suficient espai a aquests valors. Estem perpetuant el sistema de la quantificació de la informació, més que la qualitat en un sentit més humà i vital del terme. Sembla ser que Aristòtil ja deia “educar la ment sense educar el cor no és educació, en absolut.”. La informació no farà millor les persones, no les dotarà de qualitats ètiques.
El nostre sistema pedagògic també comptabilitza i valora els resultats acadèmics: avaluem per posar notes. Es a dir, resultats. Aquests tenen a veure amb la quantitat d’informació que hem aconseguit transmetre als alumnes. I aquí no hi ha Vida.
En la nostra mirada pedagògica impera el sistema basat en la repetició i la competició. Si des del nostre lloc, conreem altres llavors, amb el temps, haurem potenciat el naixement d’altres fruits. I, el cert és que les transformacions sempre vénen des de baix, des de les llavors. Si deixem de veure els nostres alumnes i a nosaltres mateixos com a sers passius, sense Vida, sense una visió més humana, amb el temps aquests valors es desenvoluparan amb major força. I això farà néixer una societat de major qualitat.
Cal obrir la ment i desenvolupar les nostres intel•ligències, TOTES! i fer-ne partícips als nostres alumnes.
Si ens fem càrrec d’aquesta crisi tenint en compte aquest punt de vista, oferirem als escolars uns altres valors. A través de la nostra mirada pedagògica, podem col•laborar en el desenvolupament de la cooperació i la responsabilitat. Podem col•laborar en una societat basada en la solidaritat i el diàleg, deixant de banda l’autoritarisme que no té en comte la diversitat ni la diferència exercint el poder sense escolta ni sensibilitat. Podem crear un sistema on no es classifiqui a les persones, on no hi hagi enfrontament de contraris, ni intolerància.
Fent-ho donen oportunitat a que les coses puguin canviar. Fins i tot el món en què vivim ho està demanant
Les persones som qui fem l’autèntica Educació, no l’Administració. I caldria tenir present aquesta mirada d’una educació Viva i Humana que per fer-la no calen recursos econòmics.
Les crisis humanes, com la que estem vivint, només tenen una raó de ser: transformació cap un nou paradigma, amb un nou sistema de valors. Es una oportunitat que potser val la pena plantejar-se. L’educació és cosa de tots.
El documental “La educación prohibida”, pot il•lustrar millor algunes d’aquestes idees exposades.
Laia Sagarra i Marín
Gràcies.
Vull una educació PÚBLICA
i què això vulgui dir que es sustenta amb fons públics i què és una qüestió de tots, central i prioritària i que tots, que sóm l’estat hem de vetllar per ella. Una qüestió pública que estigui en el centre de l’interès i per tant condicioni les decisions que es prenen en altres àmbits.
Ara passa al revès. L’educació es subedita al manteniment del sistema econòmic i es retallen escoles per salvar bancs, quan hauriem de tancar bancs per salvar i millorar les escoles.
Les escoles s’adapten a les necessitats de les empreses que fan anar a treballar als pares massa d’hora i hem d’obrir aules d’acollida matinal. És un exemnple de com l’escola s’adapta a les necessitats de l’empresa i ha de ser al contrari.
Un dret civil primordial de tothom derivat de la vida en comú que hem de garantir
que pública vulgui dir tot això, i no només que està finançada per l’estat.
una educació LAICA
i que això vulgui dir que no educa en cap fe, dogma ni doctrina
una educació LLIURE
i que això vulgui dir que no la controla ningú, ni l’empresa, ni l’estat, ni el mercat. Vull una escola que no es planteji des de la obediència i l’autoritat si no des del creixement lliure.
una educació DESCENTRALITZADA
i que això vulgui dir que cada escola de manera autònoma pugui prendre les seves decisions en tots els àmbits i implementar els métodes educatius, els mitjans, els currículums que decideixi. (evidentment complint amb el dret a l’educació, respectant el dret internacional, les cartes de drets humans i dels nens etc.)
una educació INDEPENDENT
independent del poder com ho ha de ser la justicia. D’una banda per que no depengui de la ideologia si no del coneixement. Que les decisions es prengui per la natura de la ciència educativa i no per la natura de la negociació política. Independent per tal de que no sigui una moneda de canvi entre les forces polítiques i no es puguin fer servir les lleis d’educació ni de manera electoral, ni estratègica, ni com a arma ideològica.
una educació DEMOCRÀTICA
i que això vulgui dir que totes les persones de l’escola participin de totes les decisions. Des del més gran fins el més petit.
Per contractar professors, per decidir asignatures i continguts, per confeccionar el menú del menjador, per comprar els mobles.
L’educació democràtica és un moviment amb molta força des de fa uns 40 anys arreu del món encara que a Catalunya i Espanya sigui poco conegut. Amb aizò vull dir que no és una utopia i que no només hi ha gent que l’està posant en pràctica si no generacions senceres que han estat escolaritzats d’aquesta manera.
una escola NO OBLIGATÒRIA
que permeti a aquelles persones que ho decideixin educar els seus fills a casa
una escola OBERTA
que permeti implicar-se de manera activa no només als pares i les families dels nens si no també a tota la comunitat propera de l’entorn ja sigui barri, poble, comarca, ciutat.
una educació D’AVANTGUARDA I EN RECERCA CONTINUA
que implementi els descobriments de la ciència en tots els seus àmbits.
És fàcil pensar en tecnologia quan pensem en ciència però no oblidar les premises més bàsiques que sovint deixem de banda.
Si la neurologia ens diu que la ment d’una persona adulta pot estar concentrada entre vint i quaranta minuts i després perd el focus i li cal distreure’s per tornar a enfocar, perquè fem classes d’una hora? Quines implicacions te això en nens amb temps més curts de concentració? Perquè castiguem els nens que deixen de prestar atenció? Potser simplement ho necessiten per seguir atenent.
Igualment amb les cadires. Si la ciència médica ens diu que estan asseguts massa estona farem malbé la nostra columna. Per que els nens passen la major part del temps asseguts?
Simples exemple de com no apliquem els coneixements científics.
una educació HOLÍSTICA
que comprengui tots els àmbits de desenvolupament de les virtuds humanes.
Segur que vull més coses que encara ni les se, ni les he somiat, ni estan inventades, però com que també vull UNA EDUCACIÓ QUE APRENGUI, ja les aprendrem quan les descobrim.
Salutacions a tots
Eduard, hi ha idees que has comentat que m’agraden molt, però et volia preguntar per dos que no em queden clares.
La primera és sobre el tema currículum: No seria bo que la ciutadania podés triar uns mínims? De sobte se m’ocorren tres temàtiques importantíssimes: nutrició, primers auxilis i errors històrics. No he aprofundit en això, però segur que pensant arriben a definir coneixements essencials que podrien integrar uns nous currículums.
La segona és sobre l’escola no obligatòria. Sé que hi ha molts pares responsables que ho farien fantàsticament bé. Però què hi ha dels clans? Aquells col·lectius que no els hi agrada relacionar-se i fins i tot integrar-se amb els mínims establerts per la societat? L’escola obligatòria ara els hi permet una tímida integració…
M’agradaria conèixer la teva opinió més profunditzada sobre aquests dos aspectes.
Aquest tipus d’escola, francament, em sembla demagògica i l’única cosa que fa és vendre fum. Decidir el currículum? No, no i no. Tothom ha de saber uns mínims, tothom, i no pot ser deixar al lliure albir del director de torn, que de vegades pot ser molt bo però d’altres un tarat,què es farà a classe. Una escola no obligatòria? Estem igual, la societat és de tots i no dels que es volen quedar a casa, això és crear una elit de persones que no volen saber res de segons quin entorn social, no sia cas que el contaminen. Elegir els professors els centres? Però on anem a parar? A llepar culs sense parar, amb perdó. Aquest és el tipus d’educació que volem? Un en que s’ensenyin coses utòpiques que a la societat no hi són ni de lluny, fer la pilota als que manen, no fer cas als que podrien seguir un currículum tradicional i fer-ne només a aquells que són com ells volen que sigui?
Aquest tipus d’escola em provoca terror. Espero que mai surti a la llum. Com a mínim no amb els diners de tots.
L’ensenyament hauria de ser la base social , és a dir conciliar vida laboral i escolar ajudaria i molt a crear un nou model social.
L’escola ha de ser un reflex del carrer, amb portes obertes a tothom, amb oferta equitativa a qualsevol persona, oferint eines de creixement personal basades en el pensament positiu de que tots som capaços i tots valem. Parlem d’educar persones, parlem del present i del futur.
Convindria revisar i replantejar presupostos.
Mirar l’educació des dels interessos dels infants i joves , està mentalment obert a les seves propostes i cocrear amb ells deixant intervenir l’aprenentatge cooperatiu i d’associació. Tothom és útil, tots tenen alguna cosa a descobrir de si mateixos i l’escola és el centre de recursos per tal de poder-ho experimentar . L’escola com a taller de vida.
L’ensenyament-aprenentatge és un DRET i per tant hauria de ser assequible a tothom.
Les concertades van estar un encert en un moment polític i cultural de transició però ara haurien de ser públiques o privades però les mitges tintes no ajuden a ningú.
Hi ha un fons econòmic que no deixa avançar perquè passa per sobre del bé comú i de les realitats i utopies educatives.
Podria l’administració assumir les escoles concertades ? És clar que no. Actualment els docents de les concertades estan en desavantatge respecte de la pública fent la mateixa feina o més.Els concerts es pacten a corre cuita i sense concens total de sindicats i el docent és un treballador discriminat per l’administració.
Per què encara no existeix un col.legi de mestres, sent un col.lectiu tan ampli i necessari ? Com és que no tenim on col.legiar-nos i treballar plegats per un model educatiu en evolució constant?.
La vocació de docent és forta i gran però no es pot abusar de la bona voluntat i menys si és per petits grups. Hauríem de poder sumar, els peixos neden bancs per a assolir un objectiu comú, després neden lliures i quan cal es reagrupen.
Val la pena està dividits mestres públics i concertats? Ens ajuda a créixer i a avançar?
En valors educatius no estem tan lluny la pública i la concertada, parlem de valors universals com la solidaritat, igualtat, drets, etc valors que compartim en el treball diari encaminant cap a un model social.
Una escola que educa per la mediació i resolució de conflictes educa en positiu.
La llei ha d’estar feta per professionals no per polítics. Professionals que estan en contacte amb les aules i la realitat social.
Vull una escola catalana, en català i que fomenti altres llengües com a desenvolupament cognitiu i eina de comunicació d’interculturitat.
Estic d’acord amb una escola oberta però la no obligatorietat potser seria un pas cap a l’exclusió No tots els pares estan preparats per ser pares i només per aquests casos és bo que l’infant tingui una oportunitat de sociabilització, aprenentatge i creixement integral.
M’ha agradat la teva exposició, Montserrat. Preguntes si val la pena estar dividits mestres públics i privats? La meva resposta es que no. Avui, en aquest moment històric que ens ha tocat viure l’UNIÓ davant els que ens estant portant vers la precarietat, les retallades és bàsica. UNIÓ i ORGANITZACIÓ. Tot el que faci que ens dividim només va en contra de nosaltres mateixos. Jo dono les gràcies a l’educació, facilitats, motivació, preocupació….que vaig rebre a la escola privada-concertada a la que vaig anar. Tinc la seguretat que part del que jo sóc li dec a les educadores que vaig tenir. Els serveis públics han de ser diversos i plurals.
Aquest tipus d’escola ja m’agrada més, tot i que no veig clares dues coses:
– què passa amb la divisió infantil / primària / secundària / batxillerat / cicles…?
Per a mi, evidentment, no hauria de ser igual. S’hi haurien de posar diferències. Quan la persona canvia d’àmbit passa a un altre món i això s’hauria de reflectir;
– això de mirar l’atenció d’infants i joves està molt bé, però l’experiència ens diu que pot ser perillós, està molt bé fer-ho, i se’ls ha d’escoltar i entendre, però sovint alumnes i pares pensen que escoltar i entendre és fer el que ELLS creuen. Crec que amb això s’hauria d’anar amb compte.